Cançó per a en Joan Salvat‐Papasseit Songtext
von Joan Manuel Serrat

No soc modest
Estic enamorat
D′aquests ulls meus petits
Perquè esguarden el lluny
I del meu front tan alt, que ho és, per tant, que pensa
No vull agrair res, perquè no he tingut mestre

Jo no prometo res
Només camino
Mullant la ploma al cor
Que és on cal sucar l'eina
Jo no sé el que em proposo
Perquè el tenir un propòsit no és fer feina

Ja no vull allistar-me sota de cap bandera
De la divina acràcia, seré ara el glossador
De l′acràcia impossible en la vida dels homes
Que no senten desig d'una era millor


I el que pensin de mi
No m'interessa gens
No m′interessa gens
No m′interessa gens

Va entrar al món per la porta de servei
Buit el seu bagul i un pedaç al cul
Era un bagul de paper que va omplir el temps
Les dones i el port, l'amor i la mort
Era un bagul que s′endreçava poc a poc
I esdevenia un vers cada record

Per a ell, la meuca es posava la roba de quan fou verge
I volaven les gavines amb les plomes de diumenge, sí
Per a ell, els vaixells bufaven una, dos i tres vegades
I s'estimava una parella en qualsevol cantonada, sí

Per a ell, miolaven els gats
A la lluna, en els terrats, sí
Per a ell, s′obrien vermelles
Les promeses i els clavells, sí
Per a un home prim
De rostre verdós
De llavis humits i molt llargs els dits
Per tastar millor les dones


I no era modest
I estava enamorat
Dels seus ullets petits
Que esguardaven el lluny
I del seu front tan alt, de tant com ell pensava
I no agraïa res a qui res no li ensenyava

I el que penseu d'això
No m′interessa gens
No m'interessa gens
No m'interessa gens